Alexandre Cuéllar i Bassols, Carta d'Agraïment a l'Ajuntament de sa Pobla i a l'Obreria de Sant Antoni per l'homenatge rebut el gener de 2004

Alexandre Cuéllar i Bassols, Carta d'Agraïment a l'Ajuntament de sa Pobla i a l'Obreria de Sant Antoni per l'homenatge rebut el gener de 2004

Les passades festes de Sant Antoni d'enguany seran especialment per la meva dona i per jo, recordades per l'homenatge que organitzat per l'Ajuntament i l'Obreria de Sant Antoni, em va dedicar la gent de Sa Pobla, tirant (com vulgarment es diu) la casa per la finestra. 

Personalment, no m'ho esperava tot i sabent que els poblers mai fan les coses a mitges.

Ens convidaren perquè enguany als meus 90 anys assistís a les citades festes i aquesta convidada em va omplir el cor d'alegria.

Tornar a Sa Pobla! Tornar, al retorn a la gran festa, després de quaranta cinc anys d'abscència, volia dir tonar-nos a sentir-nos altra vegada, poblers. Volia dir el retorn als records d'aquells temps, quan la festa de Sant Antoni consistia gairebé en una veritable batalla de coets que la jovenalla tiraven a ferir, agresius i indescriminadament. Aquell primer any ens van impedir travessar el carrer del Mercat per tal d'arribar a la plaça i haver-nos de soplujar a casa d'uns amics per salvar-nos de la crema. Clar que la festa incloïa també els cants de les ximbombes, dels foguerons i de les espinagades però cada vegada perdien força, amb la conseqüent minvada d'algunes tradicions ancestrals.

Aquella festa no es podia comparar amb l'actual. Clar que el Batle no es cansava de dictar "bandos" prohibint tirar coets però com més "bandos" més coets d'estampida. ¿Com frenar aquells impulsos violents? A jo em va assemblar oportú aconsellar al senyor Batle el contra-atac d'un llençament d'un castell de focs artificials. Per cada coet particular, l'Ajuntament contestava amb un estrepitós castell de focs artificials. 

Poc o molt aquella estratègia contribuí a aminorar la tirada de coets particulars. Però la rèplica no era suficient. Per aquests motius ens vam plantejar, conservant d'una banda les tradicions de sempre, donar un gir a les festes. L'asfaltada de carrers va promoure temors que els foguerons fonguessin el paviment i llavors tant els poblers com el propi Ajuntament va adoptar la solució de tirar un bon munt de terra davall de cada fogueró i així vam poder salvar uns dels actes de les festes.

Amb la col.laboració d'uns bons amics a mi se-m va ocórrer la iniciativa d'animar la nit bruixa amb l'actuació d'uns caparrots i fou aleshores quan el Regidor del Consistori, Andreu Gelabert Avellà, per haver-ne vist actuar a València, va convèncer a la Corporació Municipal perquè fessin la prova a Sa Pobla comprant-ne set.

Tot d'una d'haver arribat vaig proposar al pintor "Kukate" i al mestre de música Gaspar "Guixó", el primer perque inventés unes figures de ball que jo recordava dels caps-grossos de la meva infància i al segon li vaig insinuar la música que convenia i van resoldre fer una glossa o arrenjament de la cançó popular titulada "Jo i un pastor". 

El primer any la comparsa obtingué un acolliment fantàstic amb tant d'entusiasme que poc temps després en va comprar quatre més. L'actuació llavors encara prengué més força. I en aquell any, 1959 jo vaig traslladar-me al municipi l'Olot on els meus pares i els de la meva dona, ja vells, necessitaven la nostra ajuda i la nostra companyia.

I enguany...el retorn. Retornar és sempre reviure sigui el que sigui, allò que més emociona. I encara amb més motiu quan recordam els bons moments passats. Sortiren d'Olot amb l'agradable ajuda de na Bel Siquier i d'en Pere Crespí (Pixedis) el decapvespre d'Olot, dia 14 de Gener. 

Hostetjats a Sa Coma a casa de la meva filla Margarida, descansant del viatge, el ser l'endemà cotxe cap a Sa Pobla falta gent. !Arribarem amb les autoritats a la Casa Consistorial i sortirem en comitiva: Caparrots fent cabrioles, autoritats i dins del temple prenguérem seient. Cal a dir que la desfilada fou contemplada per una gentada mai vista. Sinó ens haguéssin obert pas no hauríem arribat a l'esglèsia. Aquell acte em va arribar a l'ànima. Tots, els qui em coneixien i eren vius volien saludar-me, aturar-se ... no era possible. Em sentia tant honorat i tant content que no hi veia.

L'espectacle de la plaça, plena de gom a gom, tant que no hi cabia el públic. Ni el més petit botó no hauria pogut caure a terra.

A dins el temple la meva dona i jo, asseguts al costat del senyor Batle ocupàrem -després de les autoritats de rigor- el primer banc de l'esglèsia. 

Valga'ns Déu quina esglèsia i quin altar major més diferent del que jo vaig deixar l'any 1959. Tot blanc, ple de llum a vessar, presidit per la imatge de Sant Antoni conorat de llums, ciris, bombetes, ... ! Tot jo palpitava en observar l'encert d'aquella restauració que l'havia convertit en un bosc de resplendor mai vista, damunt d'unes parets blanques com la neu. Aquella per a mi sorpresa, em va donar una tímida visió de com havia canviat i millorat des dels meus records del finals dels cinquanta. Era -es respirava- una altra Sa Pobla molt més "civilitzada" i culte a la que jo havia deixat feia quaranta cinc anys! Es transparentava aquella ànima poblera treballadora, tenaç que sap mirar sempre envant. Llàstima dels amics que ja no hi eren. Quina pena!

Aquell vespre materialment, la plaça bullia i vaig poder veure amb tota comoditat ballar aquells caparrots, el diseny dels vestits dels quals havia fet la meva dona i van ser realitzats per un estol de modistes de les que frequentaven la botiga de "San José", dirigides per donya Antònia, la mestressa llavors de l'establiment.

Mentres ballaven els caparrots es palpava l'entusiasme del públic infantil i major que durant tants anys, festa de Sant Antoni darrera festa de Sant Antoni, van acceptar-los i els van empènyer cap al port imaginari de l'èxit més autèntic. Els caparrots havien aferrat a Sa Pobla i es vàren escampar per tot Mallorca!

Aquell castell de focs artificials ideat per nosaltres, amb el temps, ha esdevingut un dels espectacles de música i de foc de més relleu del nostre país, com si, fins i tot, cremés la Sala, sortint flames per les finestres. I després encara els ball dels dimonis que juntament amb el Sant Antoni personificat contemplava el folklòtic festiu.

Però la gran novetat de la festa poblera en acabar la cerimònia religiosa, va ser que per primera vegada els caparrots entraren a l'esglèsia. La sorpresa fou total. Aleshores el senyor Batle D. Antoni Serra Mir pujà a l'atril de l'altar major i allà amb veu forta va cridar:

Va per a vostè, don Alexandre!

I aquells caparrots, dins el temple, al so de la música tradicional de la comitiva, una darrera l'altre, pel passadís central del temple van desfilar fins col.locars-e enfront de les autoritats em feren una solemne capada! Em sentia tan afalagat que en aquell moment, hauria volgut cridar allò que sentia d'emoció i agraïment a la capada que em dirigien.

Aquella "Nit Bruixa" com jo la vaig batejar per fer-ne propaganda arreu, de matinada va acabar-se a les set, deixant una recança dins meu, que s'em va ficar a les entranyes.

No va acabar, per jo i la meva dona, aquella nit, sinó que el dia següent el decapvespre, es va produir un esdeveniment històric per a la petita història dels caparrots que, si de bon començament espontàniament els ballaven només al.lots, el recent Reglament aprovat, establia l'integració de les al.lotes a la colla dels balladors que cada any per sorteig o altres circumnstàncies dos dels antics balladors serien substituits -per previ sorteig- pels qui la sort els designès.

Enguany es va procedir al primer sorteig i em van elegir a jo perquè donés voltes a la maneta del bombo i jo que formava part de la mesa presidencial de l'acte, ho vaig fer, amb tanta sort que les dues bolles de la sort van ser per en Jeroni Rian Torrens i na Francisca Mir Serra. Va esclatar un xàfec d'aplaudiments tan sincers i espontanis que algú amb plors va culminar l'acte històric, fent constar en públic que em semblava molt bé que no es fessin discriminacions entre sexes, perquè aquesta polèmica del si i el no, era obsoleta i ridícul; que els costums canviaven com canviem nosaltres físicament. Més aplaudiments i jo, ¿per què no confessar-ho?, em vaig sentir content i satisfet d'haver viscut aquell sorteig transcendental per aconseguir llarga vida als caparrots.

Abans d'acomiadar-me vull fer constar que aprofito aquesta ocasió -que no vaig poder-ho fer durant l'homenatge- que vull donar les gràcies tant a l'Ajuntament, als Obrers de la Cofradia de Sant Antoni i sobretot a tots els poblers en general i sense excepcions, per les moltes atencions que em vàreu dedicar d'una manera tan exquisita i tan cordial que de cap manera puc reconèixer perquè és immerescut. Les festes de Sant Antoni de Sa Pobla, que consti bé, no són d'origen individual, sino col.lectiu de Tot Sa Pobla, perquè si no haguéssiu estat vosaltres amb l'esperit feiner, generós, que sempre feu allò que cal per enaltir Sa Pobla les festes esmentades s'haurien fus desapareixent del mapa.

Crec que per això i per sentir-me durant tant d'anys un pobler, com el primer o l'últim, val la pena cridar ben fort:

Molts anys i VISCA SANT ANTONI!

Alexandre Cuéllar i Bassols. 20 de gener del 2004.

 

 

LES FESTES DE SANT ANTONI D'ENGUANY (Alexandre Cuéllar i Bassols, "Carta d'Agraïment a l'Ajuntament de sa Pobla i a l'Obreria de Sant Antoni per l'homenatge rebut el gener de 2004")